Wednesday, April 1, 2020

Recompte #8M2020 (1/5): INTRODUCCIÓ

#OnSónLesDones: 8 de març de 2020

Recompte #8M: Un dia a l’any, no s’hi val


Per tercer any consecutiu, a #OnSónLesDones fem un recompte especial d’opinadores als mitjans de comunicació amb motiu de la diada feminista del 8 de març. És un recompte que pretén documentar la presència de les dones als espais d’opinió dels mitjans amb més difusió a Catalunya, concretament en el Dia Internacional de les Dones i en les setmanes anterior i posterior a aquesta data.

Hem inclòs en aquest recompte 4 diaris en paper, 5 diaris digitals, 8 tertúlies radiofòniques i 5 tertúlies televisives. El seguiment dels mitjans es va dur a terme entre l’1 i el 14 de març de 2020, i es van registrar tots els autors i les autores d’articles d’opinió, en el cas dels mitjans escrits, i totes les persones que van intervenir com a convidades a les tertúlies radiofòniques i televisives. Trobareu les dades d’aquest seguiment diari al nostre blog: www.onsonlesdones.cat.

Arreu, i per tercer any consecutiu, doncs, trobem portades llampants en tots els tons del color lila, suplements vibrants i exhaustius sobre les dones i programes especials #8M. Cada any sembla que és més intensa la preocupació dels mitjans per la situació de les dones, i que el seu interès per donar-nos veu és més entusiasta. O això és el que pensaríem si no haguéssim adquirit el vici de recomptar i el costum de preguntar-nos cada dia #onsónlesdones.

A #OnSónLesDones ens hem aturat a llegir i a escoltar el que diuen els mitjans, i sobretot a llegir qui ho diu i a escoltar qui hi parla, buscant-hi les nostres veus i les nostres –diferents– opinions. No només sobre les dones o la igualtat, sinó sobre tots els temes. I no només el #8M, que pot ser un miratge. Hem analitzat també què passava a les tertúlies i a les seccions d’opinió la setmana anterior i la posterior al Dia de la Dona. Perquè les dones no opinem només un dia a l’any. Tenim opinió cada dia, i sobre tot el que passa al món. Volem saber com reflecteixen aquesta opinió a diari tots aquests mitjans. I si no ho fan en pla d’igualtat, el seu #8M és una farsa.

Aquest nou recompte ens deixa una bona notícia. Durant aquesta primera quinzena de març, els espais d’opinió dels mitjans públics de Catalunya han estat paritaris, tant a la ràdio com a la televisió; si més no, els dels seus principals programes d’actualitat. El gran repte és que ho continuïn sent durant tot l’any, i que aquesta paritat –ara tècnica*– s’acosti més i més a la paritat real, com correspon al fet que les dones som el 51% de la població.

Per contra, els espais d’opinió dels mitjans de comunicació de titularitat privada continuen molt lluny de la paritat, amb comptades excepcions.
  • En conjunt, als diaris en paper –tots de titularitat privada–, les opinions firmades per dones han representat el 25% del total… tret del 8 de març, del tot excepcional, en què van ser el 36% del total (només el 36%, però!).
  • Als mitjans digitals, també de titularitat privada, les opinions de les dones han representat el 24% del total. D’acord, no pas el 8 de març, aquest dia han representat el 43% del total!
  • La tertúlia radiofònica més seguida de Catalunya, la d’El món a RAC1 (del Grup Godó), encara té només un 27% de tertulianes dones, el mateix percentatge que la tertúlia d’Aquí, amb Josep Cuní, de la Cadena Ser.

A més, tant els mitjans de titularitat pública com els de titularitat privada continuen donant veu, pràcticament en exclusiva, a les persones blanques. Durant aquests quinze dies, tan sols hem pogut comptar set persones racialitzades: un home i sis dones (que són, en realitat, només tres dones diferents). Hem trobat una d’aquestes opinions a la televisió pública (Els matins) i sis a la premsa: quatre en l’escrita (El Periódico de Catalunya) i dues en la digital (Vilaweb i El Món). Cal destacar que els mitjans no han inclòs l’opinió de cap persona gitana, ni negra ni asiàtica. Sembla que no han entès el lema de la convocatòria d’aquest #8M: Juntes i diverses.

I fins aquí els resultats de la quinzena. Els del dia 8 de març són anecdòtics. I ho són, en primer lloc perquè va ser diumenge, dia en què no s’emeten les tertúlies habituals de ràdio i televisió, i en segon lloc, perquè en premsa escrita (paper i digital) la màgia del #8M va funcionar.

La màgia del 8 de març enlluerna però no convenç: tret del Catalunya Plural, tots els mitjans escrits, en paper i digitals, aquest Dia Internacional de les Dones van publicar més articles firmats per dones dels que publiquen habitualment; molts més que els dies anteriors i posteriors, en què els percentatges d’opinadores van ser, respectivament, del 25% i el 24% de mitjana per grup de mitjans. I com menys interès demostren cada dia per l’opinió de les dones, més interès van fingir aquell dia… excepte La Vanguardia, diari impermeable a la realitat.

Els continguts d’un mitjà són responsabilitat dels propietaris, també quan aquests continguts atempten contra un dret bàsic com és el de la igualtat de sexes. Només una opció clara i determinada de la propietat d’un mitjà pot acabar amb la discriminació de l’opinió de les dones. Però fins ara, d’entre tots els grans mitjans, només els mitjans públics, sotmesos a una legislació i a un mandat democràtic, han fet aquest pas. Ja és hora que també el facin els mitjans privats, la majoria dels quals reben copioses subvencions i ajuts públics. Les promeses i les excuses s’han d’acabar: si un mitjà pot fer-ho, poden fer-ho tots els altres mitjans. I poden fer-ho ara mateix. I, si s’hi resisteixen, si continuen discriminant, minimitzant i fent invisible l’opinió de la meitat de la població, que no ho facin amb subvencions pagades amb els diners de totes les contribuents. Hi ha mitjans legals per evitar aquest abús i s’han d’aplicar.

Els mitjans públics tenen el mandat i l’obligació legal de promoure la igualtat efectiva entre homes i dones, però també la resta de mitjans –i especialment els que reben subvencions públiques– hi estan obligats per la Llei 17/2015 d’Igualtat Efectiva entre Homes i Dones (article 25). Fer complir aquesta llei correspon al govern de Catalunya. Només una actuació decidida de l’Administració podrà garantir que els diners públics no es malgastin ajudant mitjans que discriminen l’opinió de les dones. #OnSónLesDones ha presentat una queixa al Síndic de Greuges, que s’ha compromès a intervenir davant el govern de Catalunya.

No volem portades llampants, suplements vibrants ni més mirallets de quincalla pel 8 de març: volem uns mitjans compromesos tot l’any –en tots els seus àmbits– a reflectir la realitat. I la realitat és que les dones som el 51% de la població.



Recompte #8M2020 (2/5): PREMSA EN PAPER: RES A CELEBRAR

Premsa en paper:

Res a celebrar



Un any més, va ser 8 de març i els principals diaris en paper catalans (Ara, El Periódico de Catalunya, El Punt Avui i La Vanguardia) no van cedir a les dones ni la meitat dels seus espais d’opinió. De fet, només un 36% dels articles d’opinió publicats aquell dia són firmats per dones, poc més d’una tercera part del total.

Dels quatre diaris, dos fan l’esforç –com a mínim aquell dia– de fingir normalitat i paritat: l’Ara publica un 42% d’opinions de dones i El Punt Avui en publica un 58%. Els altres dos diaris en paper continuen donant la gran majoria dels seus espais d’opinió als homes: El Periódico de Catalunya publica només un 36% d’opinions firmades per dones i La Vanguardia –com sempre– sembla que es riu de la meitat de la població amb un ridícul 24% d’opinions firmades per dones el 8 de març.

Sembla tràgic, oi? Doncs és molt pitjor. I és molt pitjor perquè la realitat posa en evidència que la gràcia que tots aquests diaris han volgut fer a les dones el 8 de març no és més que comèdia. Els recomptes, obtinguts amb les xifres absolutes dels articles publicats cada dia, no menteixen. Fixem-nos en les dades reals.

#OnSónLesDones ha recomptat els articles d’opinió publicats per aquests diaris en paper durant les setmanes anterior i posterior al 8 de març, és a dir, entre l’1 i el 14 de març de 2020. Són quinze dies en què se suposa que la situació de la dona al món passa al primer pla de l’actualitat i, per tant, és previsible que els mitjans hi dediquin més espai que la resta de l’any.

Doncs bé, tret del dia 8 de març, el recompte d’aquests quinze dies en els diaris analitzats té poc a veure amb la xifra –ja poc esplendorosa– d’aquest dia:

Sense comptar el dia 8, la mitjana d’articles firmats per dones durant els primers quinze dies de març als quatre diaris recomptats ha estat del 25%, és a dir, l’opinió de les dones només representa una quarta part del total d’opinions publicades.

La Vanguardia, amb un ominós 18% d’opinions de dones, encapçala aquesta cursa de la vergonya; seguida per El Punt Avui, amb un 22%; El Periódico, amb un 29%; i l’Ara, amb un 32%. Cap d’aquests diaris, en les setmanes anterior i posterior al 8 de març, dedica més d’un terç dels espais d’opinió a l’opinió de les dones.

De fet, les dades d’aquesta quinzena –comptant la inflació del 8 de març– són MÉS BAIXES que les de l’últim trimestre de 2019, obtingudes en el darrer recompte d’#OnSónLesDones, que cobreix els mesos d’octubre, novembre i desembre de 2019 (tret de l’Ara, per un punt). Si l’últim trimestre de 2019 els diaris recomptats van dedicar un 27% dels seus espais d’opinió a les dones, en aquesta primera quinzena de març només els han dedicat un 26%.


Fins i tot comptant les dades excepcionals del 8 de març dins el recompte de la quinzena, la mitjana d’articles firmats per dones en aquests diaris no supera el drama habitual, que és del 26% (un punt menys que en l’últim recompte de 2019, fet els mesos d’octubre, novembre i desembre).

Aquest 8 de març de 2020 s’ha tornat a fer evident, doncs, la desconnexió que hi ha entre els principals diaris en paper i la realitat social. Òbviament, no hi ha res a celebrar en aquest petit augment del nombre d’articles firmats per dones que van publicar aquell dia, ni en els seus suplements especials ni les portades estridents, perquè la realitat dels dies anteriors i posteriors deixa ben clara la desídia dels mitjans amb relació a aquesta qüestió. Però no deixa de ser curiós que ni tan sols per un dia, el dia que les dones aturen el món per fer sentir les seves reivindicacions, no hagin estat capaços de fingir un interès creïble en l’opinió de les dones. A més, tan sols El Periódico ha publicat l’opinió de persones no blanques; això sí, han estat quatre opinions d’una única dona, només, que en aquesta quinzena ha doblat la seva col·laboració habitual.



Recompte #8M2020 (3/5): PREMSA DIGITAL: NO CALIA FINGIR

Premsa digital:

No calia fingir



Els mitjans de premsa digital fingeixen. En conjunt, el dia 8 de març la mitjana dels cinc diaris digitals recomptats va ser tècnicament paritària, amb un 43% dels seus articles d’opinió firmats per dones. Per desgràcia, aquesta xifra té poc a veure amb el que fan no ja la resta de l’any, sinó les setmanes anterior i posterior a aquest dia. Descomptant el 8 de març, durant la primera quinzena de març els digitals van dedicar a l’opinió de les dones només un 24% dels seus espais d’opinió. Patètic.

És per això que sabem que fingeixen. I perquè ja ho hem documentat: els digitals van ser, en l’últim recompte d’#OnSónLesDones –el d’octubre a desembre de 2019– el grup de mitjans amb menys dones als seus espais d’opinió, un penós 22%.

Per descomptat, no tots els digitals han fet el mateix. Tot i tenint en compte, però, que aquests mitjans, en general, publiquen menys opinions que els mitjans en paper, les seves dades del 8 de març contrasten  escandalosament amb les de la resta de la quinzena. Aquesta consideració no l’apliquem al Catalunya Plural, que el dia 8 no va publicar cap article però que durant la resta de la quinzena va fer un 47% d’opinadores, entrant gairebé en la paritat real.

Pel que fa a la resta dels digitals recomptats, la comparació és tràgica. També ho és –si bé menys que en la premsa escrita– amb relació als resultats obtinguts en recomptes anteriors, com l’últim, fet els mesos d’octubre, novembre i desembre de 2019.


De fet, Vilaweb i El Nacional han publicat encara menys opinions de dones, proporcionalment, aquesta primera quinzena de març de 2020 que en l’últim trimestre de 2019, fins i tot comptant-hi les publicades el 8 de març. Nació Digital n’ha publicat més percentatge (del 25% al 28%), i El Món, que ha pujat deu punts, només ha passat del 23% al 33%, és a dir, d’una mica menys d’un quart a una mica menys d’un terç.

Tret del Catalunya Plural, que no va publicar cap article el 8 de març, la resta dels digitals recomptats aquell dia van fer un notable –però inútil i ridícul– esforç per fingir. Gràcies, però no calia. Perquè, vistos els resultats de cada dia, no ens els creiem.

Pel que fa a la diversitat, els resultats del recompte són lamentables. Només El Món (un home) i Vilaweb (una dona) han publicat l’opinió de persones racialitzades. Això sí, només una en aquests quinze dies, no fos cas.



Recompte #8M2020 (4/5): RÀDIO: ÈXIT PÚBLIC, DRAMA PRIVAT

Tertúlies radiofòniques:

Èxit públic, drama privat


El 8 de març va ser diumenge i no era dia d’emissió de les principals tertúlies a la ràdio catalana. Per tant, només es van emetre dues tertúlies de les vuit que recomptem: El suplement, de Catalunya Ràdio, en què van participar dues dones i un home (un 66% de dones) i Via Lliure, de RAC1, en què hi havia una dona i tres homes (un 25% de dones). Els dies feiners de les setmanes anterior i posterior (de l’1 de març al 14 de març) sí que es van fer les tertúlies habituals, i amb uns resultats –alguns– excel·lents pel que fa a la visibilització de l’opinió de les dones.


Durant aquest període de l’1 al 14 de març, de les vuit tertúlies recomptades (incloent-hi les d’El suplement i del Via lliure), sis van ser paritàries, amb un mínim d’un 45% de dones. El Catalunya migdia, de Catalunya Ràdio, amb un sobrenatural 57% de tertulianes, i El suplement, també de Catalunya Ràdio, amb un estratosfèric 56% de tertulianes. Unes dades que haurien de ser normals, però que en el nostre context són extraordinàries, per desgràcia.

En conjunt, el tant per cent de dones que han participat a les tertúlies radiofòniques recomptades és un 37%, i aquesta dada té una explicació clara en el comportament de dues de les altres tertúlies recomptades: tant l’Aquí, amb Josep Cuní com El món a RAC1 han tingut, en les tertúlies de l’1 al 14 de març, un vergonyós 27% de tertulianes, és a dir, poc més d’una quarta part del total de participants.


Comparant els resultats del present informe amb els resultats de l’últim recompte extens d’#OnSónLesDones, fet els mesos d’octubre, novembre i desembre de 2019, queda clar que en els dies immediatament anteriors i posteriors al 8 de març, El món a RAC1, el programa radiofònic més escoltat a Catalunya cada matí, dirigit i presentat per Jordi Basté, ha decidit no atorgar més espai a les opinions de les dones que el 27% que ja els atorgava, mentre que Aquí, amb Josep Cuní ha preferit fins i tot rebaixar-ne la participació, del ja crític 33% que tenia, a un 27%.

La resta dels programes recomptats (El matí de Catalunya Ràdio, el Catalunya nit, de Catalunya Ràdio, i el No ho sé, de RAC1) han preferit instal·lar-se còmodament en la paritat; la majoria han augmentat encara més els percentatges d’opinadores que tenien a les seves tertúlies.

Veient aquests resultats, hem d’insistir en les conclusions següents:
  • La titularitat dels mitjans és decisiva en la seva actitud relativa a la discriminació de l’opinió de les dones: mentre que els programes que promouen i respecten la igualtat pertanyen a la ràdio pública catalana, Catalunya Ràdio, els que s’estimen més mantenir les opinadores en una proporció d’una a quatre són de titularitat privada: el Grup Godó, en el cas de RAC1, i la SER, en el cas d’Aquí, amb Josep Cuní.
  • També, els i les professionals que fan un programa poden vèncer les inèrcies del mitjà en què treballen, com ho demostren els resultats del Via lliure, el magazín de cap de setmana de RAC1, i el No ho sé, l’informatiu de vespre també de RAC1: tots dos programes arriben a la paritat (tècnica) en aquest últim recompte. L’enhorabona, doncs, a aquests equips, i també a tots els que han anat veient la necessitat d’augmentar la participació de les dones als seus espais d’opinió. Ara només esperem que continuïn així la resta de l’any.
  • Els resultats d’aquest recompte confirmen que els mitjans que respecten la paritat no necessiten fingir res el 8 de març, i si en aquests dies augmenten la participació de dones als seus espais d’opinió, ho fan seguint criteris estrictes d’actualitat periodística. Ara cal que apliquin també criteris de diversitat. Ara bé, no és creïble que no hagin trobat cap persona racialitzada en aquesta quinzena per opinar en els seus programes.



Recompte #8M2020 (5/5): TELEVISIÓ: JA NO ÉS NOMÉS UN DIA A L'ANY

Tertúlies televisives:

Ja no és només un dia a l’any



Feliçment, la televisió en català sembla haver-se deixat arrossegar per la tendència a la paritat, i no només durant un dia a l’any, com demostren els successius recomptes d’#OnSónLesDones. Durant el període que va de l’1 de març al 14 de març, TOTES les tertúlies televisives recomptades han entrat de ple en la paritat. O, més ben dit, en l’anomenada paritat tècnica (tots dos sexes entre el 40% i el 60%), amb un mínim del 42% de dones (El Debat de La 1) i un màxim del 57% de dones (Bàsics, Betevé). La mitjana d’opinadores en totes les tertúlies durant el període recomptat és d’un 48%.
 

Es dona la circumstància, a més, que cap d’aquests programes no s’emet en diumenge, motiu pel qual el recompte correspon als dies feiners de les setmanes anterior i posterior al 8 de març.


L’increment d’opinadores a Els matins, de TV3, Tot es mou, de TV3, i Bàsics, de Betevé, sembla la clau d’aquest augment percentual i absolut de les dones a les tertúlies catalanes de televisió, que ja havien assolit resultats força paritaris en l’últim recompte d’#OnSónLesDones, fet entre octubre i desembre de 2019.


Un fet decisiu en aquests dos últims recomptes és que, ara mateix, tots els programes observats s’emeten en televisions de titularitat pública (Radiotelevisión Española, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Informació i Comunicació de Barcelona, societat anònima municipal de l’Ajuntament de Barcelona). (El motiu pel qual ja no recomptem cap tertúlia de la televisió privada en català és que, durant el 2019, van desaparèixer les tertúlies d’actualitat de 8TV (Grup Godó) i va tancar El Punt Avui TV, propietat d’Hermes, l’empresa editora del diari El Punt Avui, del qual també recomptàvem una tertúlia.)

Aquests resultats paritaris de la primera quinzena de març de 2020, doncs, són un èxit de les diferents televisions públiques catalanes, obligades legalment i per mandat democràtic a ser paritàries també en l’àmbit de l’opinió. I són –i molt– un èxit dels equips d’Els matins, Tot es mou, Més 324, El Debat de La 1 i Bàsics, que han sabut i han volgut convertir aquest mandat en una realitat, d’acord amb l’exigència de la societat a qui serveixen. Cal recordar, però, que també tenen l’obligació de diversificar les veus. L’exclusió de les persones racialitzades –amb només una aparició d’una dona racialitzada a Els matins– és inacceptable, especialment pel que fa als mitjans públics.