Quines veus d’opinió s’han de llegir o escoltar, segons els mitjans de comunicació catalans, en un moment crucial d’informació i opinió arran de la crisi de la Covid-19? Quines veus reflecteixen millor la visió o visions del món que els mitjans volen oferir a la seva audiència? Quines opinions volen fer visibles, debatudes i, per tant, dignes de ser presentades a qui s’acosti al seu mitjà?
*
Ara,
El Periódico,
El Punt Avui,
La Vanguardia.
**
Vilaweb,
Nació Digital,
El Nacional,
Catalunya Plural,
El Món.
***
Aquí amb Josep Cuní (SER),
El món a RAC1,
No ho sé (RAC1),
Via lliure (RAC1),
El matí de Catalunya Ràdio,
Catalunya migdia (Catalunya Ràdio),
Catalunya nit (Catalunya Ràdio),
El suplement (Catalunya Ràdio).
****
Els matins (TV3),
Tot es mou (TV3),
Més324 (TV3).
És evident que, pels mitjans i programes d’actualitat que #OnSónLesDones hem recomptat aquesta primavera, les veus que mereixen ser escoltades o llegides són, majoritàriament, veus d’homes. En un 71%, veus d’homes. Les veus de les dones –tan diferents, variades, expertes, prescindibles o imprescindibles com ho són les dels homes– només ocupen el 29% dels seus espais d’opinió. Ho tenim documentat, amb noms i dates de publicació, mitjà per mitjà, dia a dia. Ho trobareu a onsonlesdones.cat.
I sí, continuem atrapades en un llarguíssim i emprenyador Dia de la Marmota. Quatre anys i disset recomptes (entre recomptes generals i específics) després, en cada informe hem de repetir gairebé les mateixes paraules, les mateixes anàlisis, les mateixes denúncies, les mateixes propostes.
#OnSónLesDones va néixer la primavera de 2016 amb l’objectiu de documentar amb dades objectives la discriminació que pateix l’opinió de les dones als mitjans de comunicació catalans. Al llarg de disset recomptes –que hem anat publicant dia a dia al nostre blog– hem pogut comprovar com allò que ja suposàvem era objectivament cert, i hi hem posat xifres. No hem seguit tots els mitjans que s’editen o s’emeten a Catalunya, és obvi, sinó una vintena dels que tenen, dins de cada grup, més difusió.
I els resultats, amb petites variacions –la majoria insuficients, algunes honorables–, han demostrat recompte rere recompte que, per desgràcia, no estàvem equivocades:
Les obsessives no som nosaltres. Són ells, els mitjans, entestats a infrarepresentar les opinions de les dones. I també és la inacció de qui, podent capgirar la situació, decideix no fer-ho i continua subvencionant, en contra del que diu la llei, actuacions discriminatòries. Tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona continuen premiant amb subvencions, publicitat institucional i ajuts diversos els mitjans que vulneren la llei. Concretament, la
Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga no tan sols els mitjans públics sinó també els privats a complir les següents disposicions (article 25):
c) Garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.
f) Promoure l’autoria femenina mitjançant mecanismes d’acció positiva.
h) Reparar el dèficit de reconeixement que pateixen les dones incorporant-ne en qualitat d’expertes, de protagonistes i com a persones de referència en els diferents mitjans de comunicació gestionats o subvencionats per les administracions públiques.
Perquè la clau de tot plegat, allò que marca la diferència, és la titularitat dels mitjans. No ens cansem de repetir-ho al llarg dels successius informes d’#OnSónLesDones, que es poden llegir al blog.
Si ens fixem en els dos grups de mitjans amb percentatges d’opinadores menys paritaris, tant de diaris en paper com dels digitals, veurem que tots ells són mitjans privats. Més endavant, als apartats d’aquest informe dedicats a aquests mitjans, veurem com –independentment de les seves diferències– tots ells coincideixen a menystenir l’opinió de les dones. En conjunt, en els diaris en paper les opinions de les dones representen un 27% del total i en els digitals, un 24%. Són els grups de mitjans amb més opinió, i els seus percentatges arrosseguen a la baixa el percentatge global de tots els mitjans.
Els mitjans radiofònics i televisius no funcionen tant en bloc, perquè hi ha diferències importants en els percentatges d’opinadores segons es tracti d’un mitjà privat o d’un mitjà públic:
Des del juliol de 2016 al juny de 2020, a les tertúlies de la ràdio privada els percentatges d’opinadores han passat del 26% a l’actual 32%. En el mateix període, les tertúlies de la ràdio pública, Catalunya Ràdio, han passat del 32% a l’actual 42%, ja dins de l’anomenada paritat tècnica (un mínim del 40% per a dones i per a homes).
Pel que fa a la televisió pública de Catalunya, en aquests anys els percentatges d’opinadores en les tertúlies d’actualitat han passat del 38% a l’actual 43%. També els debats de TVE Catalunya i Betevé van ser plenament paritaris en els últims recomptes (no s’han emès en el període recomptat per aquest últim informe, durant la pandèmia). Cap de les tertúlies emeses en televisions privades fins al 2018 (
8 al dia, a 8TV) i al 2019 (
L’Illa de Robinson, a El Punt Avui TV) havien estat mai paritàries.
Els mitjans públics han d’observar per força el mandat parlamentari i l’obligació legal de promoure la igualtat i evitar la discriminació, així com també han de fer-ho els organismes públics que vetllen (i haurien d’insistir-hi més) perquè es compleixi aquesta obligació. Òbviament no succeeix el mateix amb els mitjans privats, on –en el millor dels casos– han de ser els equips periodístics dels programes qui trenquin les inèrcies, si volen fer-ho (i n’hi ha que ho fan, com
No ho sé i
Via lliure de RAC1). Perquè és evident que la propietat d’aquests mitjans no se sent compromesa amb la representació equitativa de l’opinió de les dones, com ho demostra el 31% d’opinadores a
El món a RAC1 o el 21% d’opinadores a
Aquí amb Josep Cuní, de la SER. Curiosament, és als grans magazins informatius matinals de les cadenes, incloent la pública Catalunya Ràdio –tampoc El matí arriba a la paritat en l’últim recompte– on menys es promou la paritat. Serem mesurades i ho direm amb elegància: AIXÒ S’HA D’ACABAR. Som el 51% de la població.
Sortim d’una pandèmia on les dones hem estat en primera línia en la lluita per la vida: infermeres, metgesses, cuidadores de gent gran, personal de neteja, caixeres i un llarg etcètera de dones hem estat arriscant el que no està escrit per tenir cura de tothom, posant l’interès comú per sobre del propi; i entrem en una crisi que les dones serem les primeres a patir. Més que mai les nostres veus són necessàries a tot arreu, i ho són en peu d’igualtat. No hi ha cap excusa per infrarepresentar l’opinió de les dones en cap espai, tampoc en els mitjans de comunicació. Fa molt que ha arribat l’hora que la meitat de la població ocupi, com a mínim, la meitat dels espais d’opinió. I si se’ns ho nega, són les nostres institucions qui han d’evitar que els diners dels i les contribuents es malgastin en mitjans que discriminen la meitat de la població. És a les seves mans que s’acabin d’una vegada aquests pesadíssims recomptes de la marmota.
