A la ràdio sí que se sent
Deu punts separen els percentatges d’opinadores a la ràdio privada i a la ràdio pública. Si a la privada les tertulianes són el 32% del total (menys d’un terç), a les tertúlies de la ràdio pública catalana les dones són el 42% del total, una dada encara insuficient però ja dins l’anomenada paritat tècnica. És al mitjà ràdio on podem apreciar les diferències entre mitjans públics i privats, però també on podem veure com alguns programes de la ràdio privada han decidit posar-se les piles i aplicar criteris cada cop més igualitaris en la selecció dels participants a les seves tertúlies d’actualitat.Per elaborar el present informe, #OnSónLesDones ha fet el recompte d’opinadores a les tertúlies de quatre programes de la ràdio privada en català i de quatre programes de la ràdio pública, entre tots ells els dos més escoltats a Catalunya: El món a RAC1, de RAC1, pertanyent al Grup Godó, i El matí de Catalunya Ràdio, de Catalunya Ràdio.
Si comptem totes les persones que han intervingut a les tertúlies d’aquests programes, tenim un total de 641 participants (el presentador o presentadora no compten), dels quals un 35% són dones. Es tracta d’una dada molt similar a les obtingudes en recomptes anteriors. De fet, una mica inferior. Però recordem que aquests són els resultats conjunts de tots els mitjans recomptats:
Observem ara els percentatges d’opinadores al llarg dels diferents recomptes d’#OnSónLesDones, sense oblidar que aquests són percentatges conjunts (és a dir, pel conjunt de tertúlies recomptades). Veurem que la dada corresponent a aquest últim recompte (35% d’opinadores) només puja cinc punts respecte a la del primer, de fa tres anys (30%).
Els recomptes de la marmota, certament. Però es fan molt més interessants si tenim en compte el factor titularitat dels mitjans, és a dir, si distingim si són públics o privats. Perquè si separem els resultats obtinguts en cada recompte per la ràdio pública dels obtinguts per la ràdio privada, veurem que són molt diferents, i que també ho és la seva evolució:
Ara mateix els mitjans radiofònics són els únics en què podem comparar les dues condicions, ja que en l’àmbit català i en català tenim emissores públiques i privades, però no hi ha diaris en paper ni digitals públics, ni tampoc emissores privades de televisió generalista.
I què hi veiem? Doncs hi insistim: quan tenim en consideració la titularitat dels mitjans, els resultats són força diferents. Mirem què ha passat en aquest últim recompte del 15 de maig al 14 de juny de 2020:
Òbviament són els dos grans magazins del conjunt (Aquí amb Josep Cuní i El món a RAC1), amb un nombre molt més alt de participants a les tertúlies, els qui en marquen la tendència. Un 28% d’opinadores al matinal de Josep Cuní (SER) i un 31% d’opinadores a El món de Jordi Basté (RAC1), programes-ensenya de les respectives cadenes, exposen clarament l’escàs interès de les direccions dels dos espais per l’opinió de les dones a les seves tertúlies.
No es pot dir, però, que aquesta sigui la línia de tots els programes de RAC1, ja que tant l’informatiu dels vespres No ho sé, amb un 40% d’opinadores, com el magazín de cap de setmana Via lliure, amb un 43% d’opinadores, són més igualitaris i entren en l’anomenada paritat tècnica. Això demostra que els professionals que fan un programa, si s’ho proposen, poden vèncer les inèrcies de la cadena.
Deu punts més, doncs, i paritat tècnica per a les opinadores a la ràdio pública amb un 42% del total de participants a les tertúlies. Cal observar, però, que també en aquest cas és al programa-ensenya de la cadena, El matí de Catalunya Ràdio, on la proporció de dones opinadores és menor.
Curiosament, és en els programes amb més audiència de les tres cadenes on la presència de dones opinadores és més desequilibrada, sempre a la baixa.
En qualsevol cas, és una evidència que el mitjà públic és més paritari que el privat (i no pas d’ara, ja s’ha vist en els successius recomptes d’#OnSónLesDones), si bé no ho són tots els seus espais. També en els successius informes d’#OnSónLesDones n’hem recollit l’explicació més plausible: a diferència dels privats, els mitjans públics tenen el mandat parlamentari i l’obligació legal de tendir a la paritat. Una paritat que de moment queda en l’àmbit tècnic (ni dones ni homes per sota del 40%) i que en aquest últim recompte només arriba a la paritat real en el cas d’El suplement de Catalunya Ràdio, amb un 50% d’opinadores. Una petita empenta li aniria força bé a la nostra ràdio pública, que la paguem a mitges catalans i catalanes.
També paguem cada any, tots els contribuents, un bon pessic a les empreses periodístiques en forma d’ajuts i subvencions. Però en el cas dels mitjans privats, com ja hem vist amb la premsa en paper i digital, el criteri i el compliment de la llei queden en mans de l’empresa propietària, conscient –per experiència– que, si no la compleix, no hi haurà cap mena de conseqüència ni tampoc serà «castigada» per l’administració amb la pèrdua d’aquests ajuts i subvencions públiques. Ens preguntem quants avisos oficials han fet arribar les administracions als mitjans que incompleixen les condicions de les subvencions per aquest motiu.
- MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (1/5): INTRODUCCIÓ
- MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (2/5): PREMSA EN PAPER
- MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (3/5): PREMSA DIGITAL
- MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (5/5): TELEVISIÓ
No comments:
Post a Comment