#OnSónLesDones: Escampant el vici de comptar
Aquest 30 de juny acabàvem els recomptes diaris d’opinadores als mitjans catalans que #OnSónLesDones (#OSLD) ens vam comprometre a fer ara fa dotze mesos perquè volíem documentar, amb dades, la discriminació de les dones als espais de comunicació. Cada dia, des de l’1 de juliol de 2016, les dones d’#OnSónLesDones hem llegit diaris en paper i diaris digitals, hem escoltat tertúlies a la ràdio i tertúlies a la televisió per registrar el nombre de dones que escrivien articles d’opinió i que opinaven com a tertulianes als mitjans catalans de més difusió.
L’evolució d’aquest recompte s’ha pogut seguir diàriament al nostre blog i n’hem publicat les dades més destacades a Twitter i Facebook. Periòdicament, hem redactat informes amb els resultats mensuals dels recomptes, que hem fet públics per mitjà de les xarxes i els hem anat explicant als nombrosos actes públics als quals hem estat convidades. També al Parlament de Catalunya, com a compareixents davant de la Comissió d’Igualtat de les Persones.
Ara, amb els resultats d’un any sencer de recomptes, tenim prou informació, amb dades quantitatives irrefutables, sobre com reflecteixen els mitjans catalans –els 21 mitjans que hem seguit– les opinions de les dones. Reunir aquesta informació ens ha permès documentar, exposar i denunciar el que ja sabíem: que les opinions de les dones són sistemàticament ignorades, relegades i menystingudes per la majoria dels mitjans a través dels quals ens informem cada dia, els mitjans a través dels quals la societat conforma les seves opinions i interpreta el món.
Perquè, en conjunt, sumant les opinions expressades en aquests mitjans durant un any per articulistes i tertulianes, podem documentar que les opinions de la meitat de la població no arriben a ocupar ni una quarta part dels espais d’opinió dels mitjans. La discriminació és flagrant i suposa una forma més de violència simbòlica contra les dones.
Constatem que, al juliol de 2017, el 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional són firmats per homes. Que els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més del 70% de les opinions que publiquen. Que a les tertúlies de la ràdio pública hi ha entre 6 i 7 opinadors homes de cada deu persones opinant, i que a la ràdio privada els tertulians homes són 3 de cada 4. Que a les tertúlies d’actualitat de la televisió pública, on les dones són més visibles –en tots els sentits– no hi ha hagut cap mes on hi hagi la meitat exacta d’homes i de dones en un debat, i que a les televisions privades les dones no passen, habitualment, d’ocupar una quarta part de la taula.
Això és el retrat exacte de la situació, documentat amb xifres i noms dia a dia, mitjà per mitjà. I encara ens diuen, des d’alguns mitjans, que no hi ha pressa, que “tot al seu moment”. Nosaltres ens preguntem quan arribarà el moment que els mitjans entendran que les dones som la meitat de la població i que volem ser-ho a tot arreu. També opinant i creant opinió, encertadament o amb errors, amb més o menys gràcia, a favor o en contra, exactament com ho fan els homes. Perquè l’única explicació d’aquest dèficit d’opinadores als mitjans podria ser que la nostra opinió no compta. No estem disposades a acceptar que la nostra opinió no compti.
Ha servit de gaire res l’esforç d’#OnSónLesDones? És una pregunta difícil de respondre, ja que l’activitat d’#OnSónLesDones ha coincidit amb un augment de la consciència social al voltant de la discriminació de les dones. I els mitjans tampoc no expliquen públicament les motivacions dels seus canvis. No obstant això, una cosa és evident: al llarg d’aquest any alguns mitjans han augmentat els percentatges de dones als espais d’opinió. La majoria són, encara, tot i aquest augment, percentatges minúsculs. Passar d’un 20% a un 30% d’opinadores i estancar-se aquí no mereix grans felicitacions. Ben mirat, únicament representa que disminueix la sobrerepresentació dels homes d’un 80% a un 70%. I reclamem més, molt més. Concretament, el 50%.
La majoria de mitjans continuen estancats en percentatges molt similars als de fa un any. En general, els mitjans que ja tendien a la paritat continuen fent-ho –amb més convicció i reconeixement, potser– i els que la ignoraven, hi persisteixen. Moltes de les promeses de millora que hem rebut han acabat en no-res. També hem sentit moltes excuses i justificacions d’alguns mitjans, que afortunadament altres desmunten amb la seva pràctica diària.
Dos mitjans digitals (Catalunya Plural i Crític) han superat tots els recomptes amb honors, amb dades exactament paritàries. Algunes tertúlies de mitjans públics (Més 324, El matí de Catalunya Ràdio i Els matins de TV3) han assolit i consolidat percentatges entre el 40% i el 43% d’opinadores, tècnicament paritaris. Felicitem els seus equips. Són els que demostren que la paritat és possible i desmunten tòpics i excuses.
Els recomptes d’#OnSónLesDones han fet palesa la gran diferència entre els mitjans públics i els mitjans privats catalans a l’hora de representar equitativament l’opinió de les dones. Només els mitjans públics, tot i que no ho fan pas en totes les tertúlies, donen compliment a la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, concretament a les següents disposicions de l’article 25:
c) Garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.
f) Promoure l’autoria femenina mitjançant mecanismes d’acció positiva.
h) Reparar el dèficit de reconeixement que pateixen les dones incorporant-ne en qualitat d’expertes, de protagonistes i com a persones de referència en els diferents mitjans de comunicació gestionats o subvencionats per les administracions públiques.
Pràcticament tots els mitjans privats vulneren la llei, i ho fan impunement, ja que l’administració catalana, responsable de fer respectar la llei, fins ara no ha pres cap mesura sancionadora. I, cosa que és pitjor, premia anualment aquests mitjans amb grans ajuts econòmics en publicitat institucional, subscripcions i ajuts a la publicació en català. És el cas del Grup Godó, propietari de La Vanguardia, RAC1 i 8TV. O del Grup Hermes, propietari d’El Punt Avui i El Punt Avui TV. O del Grup Zeta, propietari d’El Periódico de Catalunya. I de pràcticament tota la resta de mitjans privats. L’Ajuntament de Barcelona també inverteix recursos públics en publicitat institucional en aquests mitjans.
#OnSónLesDones ha denunciat reiteradament, al llarg d’aquest any, aquest incompliment de la llei d’igualtat i ha demanat que es retirin les subvencions i ajuts, de diners públics, als mitjans incomplidors.
Però hi ha un èxit del qual #OnSónLesDones sí que s’enorgulleix, perquè en part ens en sentim responsables: hem escampat el vici de comptar. De comptar homes i dones en moltes situacions de la vida quotidiana, normalment aquelles en què intervé alguna mena de poder. Comptar per confirmar la sensació que alguna cosa no funciona. I, quan el recompte personal ho confirma, sorgeix la pregunta: On són les dones? Potser no és pas la pregunta que incendia les xarxes, però ja és la pregunta que incendia moltes dones, i que acabarà incendiant moltes altres coses. D’aquest incendi ens en sentim una mica responsables, i sabem que cada dona que ho pregunta des del seu context hi afegeix llenya.
Gràcies a totes les persones i les entitats que, d’una manera o altra, han col·laborat al llarg d’aquest any amb #OnSónLesDones. El nostre recompte anual s’ha acabat, però el col·lectiu continua viu, encès, i prepara noves accions: estigueu-ne al cas.
No comments:
Post a Comment