Sunday, July 5, 2020

MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (1/5): INTRODUCCIÓ

Quines veus d’opinió s’han de llegir o escoltar, segons els mitjans de comunicació catalans, en un moment crucial d’informació i opinió arran de la crisi de la Covid-19? Quines veus reflecteixen millor la visió o visions del món que els mitjans volen oferir a la seva audiència? Quines opinions volen fer visibles, debatudes i, per tant, dignes de ser presentades a qui s’acosti al seu mitjà?

 *Ara, El Periódico, El Punt Avui, La Vanguardia.
**Vilaweb, Nació Digital, El Nacional, Catalunya Plural, El Món.
***Aquí amb Josep Cuní (SER), El món a RAC1, No ho sé (RAC1), Via lliure (RAC1), El matí de Catalunya Ràdio, Catalunya migdia (Catalunya Ràdio), Catalunya nit (Catalunya Ràdio), El suplement (Catalunya Ràdio).
****Els matins (TV3), Tot es mou (TV3), Més324 (TV3).

És evident que, pels mitjans i programes d’actualitat que #OnSónLesDones hem recomptat aquesta primavera, les veus que mereixen ser escoltades o llegides són, majoritàriament, veus d’homes. En un 71%, veus d’homes. Les veus de les dones –tan diferents, variades, expertes, prescindibles o imprescindibles com ho són les dels homes– només ocupen el 29% dels seus espais d’opinió. Ho tenim documentat, amb noms i dates de publicació, mitjà per mitjà, dia a dia. Ho trobareu a onsonlesdones.cat.

I sí, continuem atrapades en un llarguíssim i emprenyador Dia de la Marmota. Quatre anys i disset recomptes (entre recomptes generals i específics) després, en cada informe hem de repetir gairebé les mateixes paraules, les mateixes anàlisis, les mateixes denúncies, les mateixes propostes.

#OnSónLesDones va néixer la primavera de 2016 amb l’objectiu de documentar amb dades objectives la discriminació que pateix l’opinió de les dones als mitjans de comunicació catalans. Al llarg de disset recomptes –que hem anat publicant dia a dia al nostre blog– hem pogut comprovar com allò que ja suposàvem era objectivament cert, i hi hem posat xifres. No hem seguit tots els mitjans que s’editen o s’emeten a Catalunya, és obvi, sinó una vintena dels que tenen, dins de cada grup, més difusió.

I els resultats, amb petites variacions –la majoria insuficients, algunes honorables–, han demostrat recompte rere recompte que, per desgràcia, no estàvem equivocades:


Les obsessives no som nosaltres. Són ells, els mitjans, entestats a infrarepresentar les opinions de les dones. I també és la inacció de qui, podent capgirar la situació, decideix no fer-ho i continua subvencionant, en contra del que diu la llei, actuacions discriminatòries. Tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona continuen premiant amb subvencions, publicitat institucional i ajuts diversos els mitjans que vulneren la llei. Concretament, la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga no tan sols els mitjans públics sinó també els privats a complir les següents disposicions (article 25):

c)    Garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.
f)    Promoure l’autoria femenina mitjançant mecanismes d’acció positiva.
h)    Reparar el dèficit de reconeixement que pateixen les dones incorporant-ne en qualitat d’expertes, de protagonistes i com a persones de referència en els diferents mitjans de comunicació gestionats o subvencionats per les administracions públiques.


Perquè la clau de tot plegat, allò que marca la diferència, és la titularitat dels mitjans. No ens cansem de repetir-ho al llarg dels successius informes d’#OnSónLesDones, que es poden llegir al blog.

Si ens fixem en els dos grups de mitjans amb percentatges d’opinadores menys paritaris, tant de diaris en paper com dels digitals, veurem que tots ells són mitjans privats. Més endavant, als apartats d’aquest informe dedicats a aquests mitjans, veurem com –independentment de les seves diferències– tots ells coincideixen a menystenir l’opinió de les dones. En conjunt, en els diaris en paper les opinions de les dones representen un 27% del total i en els digitals, un 24%. Són els grups de mitjans amb més opinió, i els seus percentatges arrosseguen a la baixa el percentatge global de tots els mitjans.

Els mitjans radiofònics i televisius no funcionen tant en bloc, perquè hi ha diferències importants en els percentatges d’opinadores segons es tracti d’un mitjà privat o d’un mitjà públic:

Des del juliol de 2016 al juny de 2020, a les tertúlies de la ràdio privada els percentatges d’opinadores han passat del 26% a l’actual 32%. En el mateix període, les tertúlies de la ràdio pública, Catalunya Ràdio, han passat del 32% a l’actual 42%, ja dins de l’anomenada paritat tècnica (un mínim del 40% per a dones i per a homes).

Pel que fa a la televisió pública de Catalunya, en aquests anys els percentatges d’opinadores en les tertúlies d’actualitat han passat del 38% a l’actual 43%. També els debats de TVE Catalunya i Betevé van ser plenament paritaris en els últims recomptes (no s’han emès en el període recomptat per aquest últim informe, durant la pandèmia). Cap de les tertúlies emeses en televisions privades fins al 2018 (8 al dia, a 8TV) i al 2019 (L’Illa de Robinson, a El Punt Avui TV) havien estat mai paritàries.

Els mitjans públics han d’observar per força el mandat parlamentari i l’obligació legal de promoure la igualtat i evitar la discriminació, així com també han de fer-ho els organismes públics que vetllen (i haurien d’insistir-hi més) perquè es compleixi aquesta obligació. Òbviament no succeeix el mateix amb els mitjans privats, on –en el millor dels casos– han de ser els equips periodístics dels programes qui trenquin les inèrcies, si volen fer-ho (i n’hi ha que ho fan, com No ho sé i Via lliure de RAC1). Perquè és evident que la propietat d’aquests mitjans no se sent compromesa amb la representació equitativa de l’opinió de les dones, com ho demostra el 31% d’opinadores a El món a RAC1 o el 21% d’opinadores a Aquí amb Josep Cuní, de la SER. Curiosament, és als grans magazins informatius matinals de les cadenes, incloent la pública Catalunya Ràdio –tampoc El matí arriba a la paritat en l’últim recompte– on menys es promou la paritat. Serem mesurades i ho direm amb elegància: AIXÒ S’HA D’ACABAR. Som el 51% de la població.

Sortim d’una pandèmia on les dones hem estat en primera línia en la lluita per la vida: infermeres, metgesses, cuidadores de gent gran, personal de neteja, caixeres i un llarg etcètera de dones hem estat arriscant el que no està escrit per tenir cura de tothom, posant l’interès comú per sobre del propi; i entrem en una crisi que les dones serem les primeres a patir. Més que mai les nostres veus són necessàries a tot arreu, i ho són en peu d’igualtat. No hi ha cap excusa per infrarepresentar l’opinió de les dones en cap espai, tampoc en els mitjans de comunicació. Fa molt que ha arribat l’hora que la meitat de la població ocupi, com a mínim, la meitat dels espais d’opinió. I si se’ns ho nega, són les nostres institucions qui han d’evitar que els diners dels i les contribuents es malgastin en mitjans que discriminen la meitat de la població. És a les seves mans que s’acabin d’una vegada aquests pesadíssims recomptes de la marmota.

MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (2/5): PREMSA PAPER

Premsa en paper:
el dinosaure que no se’n va

Vam sortir del confinament... i el dinosaure encara hi era. Del dia 15 de maig al 14 de juny de 2020, #OnSónLesDones hem recomptat totes les opinions publicades als diaris Ara, El Punt Avui, El Periódico i La Vanguardia. Sumen en total 2.051 articles, columnes, crítiques i vinyetes humorístiques firmades, de les quals 548 anaven firmades per dones i 1.503 firmades per homes. Als rotatius més llegits de la premsa diària en paper a Catalunya, les opinions de les dones representen, en conjunt, el 27% del total de les publicades. Els homes firmen el 73% de les opinions.

Cap dels quatre mitjans recomptats arriba a dedicar, en aquest mes de desconfinament, ni un terç dels seus espais d’opinió a les opinions firmades per dones. En el que més en publica, El Periódico de Catalunya, les opinions de dones representen un 32% del total. En el que menys, La Vanguardia, les opinions de dones són un 21% del total. Situat enmig de l’un i l’altre, l’Ara publica un 30% d’opinions firmades per dones, i El Punt Avui, un 26%.


Sabent que la direcció del mitjà encarrega directament les opinions a l’autor o autora, d’acord amb l’empresa editora -que sent com són empreses privades tenen la potestat de fixar la línia editorial- la conclusió òbvia és que els principals editors i directors de diaris de Catalunya donen a les opinions de les dones menys de la meitat del valor (en premsa l’espai marca el valor) que donen a les opinions dels homes. Aquesta consideració, per desgràcia, és vàlida per a tots quatre rotatius. Cal destacar, però, el prehistòric 21% de La Vanguardia, un percentatge d’opinadores que converteix el diari més antic de Catalunya (en tots els sentits) en un espècimen digne d’estudi per a les arqueòlogues del futur.

Per desgràcia, aquests resultats no són cap sorpresa: són pràcticament idèntics als obtinguts en l’últim recompte recent d’#OnSónLesDones, durant els mesos d’octubre, novembre i desembre de 2019. També en aquell recompte, el percentatge d’articles escrits per dones als rotatius catalans era del 27%. És un resultat lamentable, certament: molt poc més d’una quarta part del total. I tot i això, com els ha costat arribar-hi! Fa tres anys era encara molt menys: en el recompte d’un any sencer que vam fer del juliol de 2016 a juny de 2017, el percentatge d’opinions de dones en aquests mateixos diaris era del 20%. En el quadre següent es poden veure els resultats d’aquests mitjans al llarg dels diferents recomptes:

 

Resulta difícil d’entendre els motius pels quals, en ple any 2020, els quatre diaris en paper més importants de Catalunya es resisteixen tan aferrissadament a acceptar la realitat, no ja la realitat demogràfica (les dones som el 51% de la població), sinó la realitat social d’un país on les dones participen, intervenen i decideixen en tots els àmbits de la vida. Només els diaris digitals, malgrat la seva aparent modernitat –només tecnològica– cauen encara més baix, amb un penós 24% d’opinions firmades per dones.

Però siguin quins siguin aquests motius –i repetir-ho un cop més, informe rere informe, és desesperant–, el que compta són les dades i els factors que permeten aquesta situació. I els factors continuen sent els mateixos: la titularitat dels mitjans, tots ells privats; el fet que les empreses propietàries coincideixen –malgrat divergir molt en altres qüestions– a sobrerepresentar l’opinió dels homes; i el fet que l’administració s’entesta a fer la vista grossa amb la vulneració de la llei que suposa aquesta reiterada discriminació de l’opinió de les dones. Ara per ara, a la premsa catalana escrita –digital o en paper– li surt gratis menystenir l’opinió de la meitat de la població, si més no pel que fa als ajuts i subvencions institucionals. De fet, els quatre diaris recomptats per a aquest informe són els quatre que reben més suport econòmic institucional de la Generalitat, i justament La Vanguardia –el més discriminatori– és el que més suport rep en subvencions, publicitat institucional i altres conceptes.

No disposem de dades per saber si aquesta discriminació de l’opinió de les dones també els surt de franc, als diaris en paper, en termes de vendes i de difusió. Es tracta d’un sector en crisi important, cada any més greu, i amb un perfil de lectors/es cada cop més envellit. Potser la seva actitud masclista i anacrònica hi tingui alguna cosa a veure.

MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (3/5): PREMSA DIGITAL

misogíniadigital.cat


misogíniadigital.cat o L’increïble cas de les opinadores minvants. En el cas dels diaris digitals en català més influents, les dades són encara més tràgiques que les dels diaris en paper. Per fer aquest recompte, #OnSónLesDones ha recomptat les opinions publicades a Vilaweb, Nació Digital, El Nacional, Catalunya Plural i El Món entre el 15 de maig i el 14 de juny de 2020. En total, 554 articles d’opinió, dels quals 134 firmats per dones, un 24%, i 420 firmats per homes, un 76%.


També en aquest grup trobem diferències entre els mitjans, si bé no n’hi ha cap que s’acosti a la paritat. Al diari amb més opinions firmades per dones, Catalunya Plural, aquestes representen només un 34% del total, aproximadament un terç, un punt per sobre del 33% d’El Món. A Nació Digital les opinadores constitueixen el 31% del total. Per la banda baixa, El Nacional, amb un 21% d’opinions firmades per dones, i a la cua hi trobem Vilaweb, amb un 18%. Aquests dos últims mitjans són els que més articles d’opinió publiquen, fet que arrossega a la baixa el percentatge total dels recomptats fins a un trist 24%.

En el cas dels mitjans digitals, els més moderns tecnològicament, els percentatges conjunts d’opinadores no han arribat mai, en cap dels recomptes d’#OnSónLesDones, ni al 30%.


Caldria preguntar-se, com en el cas dels diaris en paper, quins són els motius que porten les empreses propietàries i les seves direccions periodístiques a infrarepresentar amb tant acarnissament les opinions de les dones. Perquè també en aquest cas parlem de mitjans privats, que reben ajuts de l’administració –no en quantitats tan importants com la premsa en paper– i que han escollit desobeir les normes segons les quals són creditors a aquests ajuts. Òbviament, ho fan sabent –hi afegim– que no seran castigats per aquest motiu (amb còpia: Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona).

També com en el cas dels diaris en paper, i per descomptat en ràdios i televisions, les dones periodistes constitueixen una part important de les redaccions d’aquests mitjans, algunes d’elles en llocs directius. Què fa pensar a les cúpules dels mitjans que a començaments del segle XXI les dones poden explicar el món però no poden interpretar-lo, opinant, en la mateixa mesura que ho fan els homes, és un misteri.

MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (4/5): RÀDIO

A la ràdio sí que se sent

Deu punts separen els percentatges d’opinadores a la ràdio privada i a la ràdio pública. Si a la privada les tertulianes són el 32% del total (menys d’un terç), a les tertúlies de la ràdio pública catalana les dones són el 42% del total, una dada encara insuficient però ja dins l’anomenada paritat tècnica. És al mitjà ràdio on podem apreciar les diferències entre mitjans públics i privats, però també on podem veure com alguns programes de la ràdio privada han decidit posar-se les piles i aplicar criteris cada cop més igualitaris en la selecció dels participants a les seves tertúlies d’actualitat.

Per elaborar el present informe, #OnSónLesDones ha fet el recompte d’opinadores a les tertúlies de quatre programes de la ràdio privada en català i de quatre programes de la ràdio pública, entre tots ells els dos més escoltats a Catalunya: El món a RAC1, de RAC1, pertanyent al Grup Godó, i El matí de Catalunya Ràdio, de Catalunya Ràdio.

Si comptem totes les persones que han intervingut a les tertúlies d’aquests programes, tenim un total de 641 participants (el presentador o presentadora no compten), dels quals un 35% són dones. Es tracta d’una dada molt similar a les obtingudes en recomptes anteriors. De fet, una mica inferior. Però recordem que aquests són els resultats conjunts de tots els mitjans recomptats:

 

Observem ara els percentatges d’opinadores al llarg dels diferents recomptes d’#OnSónLesDones, sense oblidar que aquests són percentatges conjunts (és a dir, pel conjunt de tertúlies recomptades). Veurem que la dada corresponent a aquest últim recompte (35% d’opinadores) només puja cinc punts respecte a la del primer, de fa tres anys (30%).

*Adoneu-vos que els percentatges més alts coincideixen amb recomptes corresponents a les primeres quinzenes de març, al voltant del 8 de març i incloent aquest dia.

Els recomptes de la marmota, certament. Però es fan molt més interessants si tenim en compte el factor titularitat dels mitjans, és a dir, si distingim si són públics o privats. Perquè si separem els resultats obtinguts en cada recompte per la ràdio pública dels obtinguts per la ràdio privada, veurem que són molt diferents, i que també ho és la seva evolució:


Ara mateix els mitjans radiofònics són els únics en què podem comparar les dues condicions, ja que en l’àmbit català i en català tenim emissores públiques i privades, però no hi ha diaris en paper ni digitals públics, ni tampoc emissores privades de televisió generalista.

I què hi veiem? Doncs hi insistim: quan tenim en consideració la titularitat dels mitjans, els resultats són força diferents. Mirem què ha passat en aquest últim recompte del 15 de maig al 14 de juny de 2020:


Òbviament són els dos grans magazins del conjunt (Aquí amb Josep Cuní i El món a RAC1), amb un nombre molt més alt de participants a les tertúlies, els qui en marquen la tendència. Un 28% d’opinadores al matinal de Josep Cuní (SER) i un 31% d’opinadores a El món de Jordi Basté (RAC1), programes-ensenya de les respectives cadenes, exposen clarament l’escàs interès de les direccions dels dos espais per l’opinió de les dones a les seves tertúlies.

No es pot dir, però, que aquesta sigui la línia de tots els programes de RAC1, ja que tant l’informatiu dels vespres No ho sé, amb un 40% d’opinadores, com el magazín de cap de setmana Via lliure, amb un 43% d’opinadores, són més igualitaris i entren en l’anomenada paritat tècnica. Això demostra que els professionals que fan un programa, si s’ho proposen, poden vèncer les inèrcies de la cadena.


Deu punts més, doncs, i paritat tècnica per a les opinadores a la ràdio pública amb un 42% del total de participants a les tertúlies. Cal observar, però, que també en aquest cas és al programa-ensenya de la cadena, El matí de Catalunya Ràdio, on la proporció de dones opinadores és menor.

Curiosament, és en els programes amb més audiència de les tres cadenes on la presència de dones opinadores és més desequilibrada, sempre a la baixa.

En qualsevol cas, és una evidència que el mitjà públic és més paritari que el privat (i no pas d’ara, ja s’ha vist en els successius recomptes d’#OnSónLesDones), si bé no ho són tots els seus espais. També en els successius informes d’#OnSónLesDones n’hem recollit l’explicació més plausible: a diferència dels privats, els mitjans públics tenen el mandat parlamentari i l’obligació legal de tendir a la paritat. Una paritat que de moment queda en l’àmbit tècnic (ni dones ni homes per sota del 40%) i que en aquest últim recompte només arriba a la paritat real en el cas d’El suplement de Catalunya Ràdio, amb un 50% d’opinadores. Una petita empenta li aniria força bé a la nostra ràdio pública, que la paguem a mitges catalans i catalanes.

També paguem cada any, tots els contribuents, un bon pessic a les empreses periodístiques en forma d’ajuts i subvencions. Però en el cas dels mitjans privats, com ja hem vist amb la premsa en paper i digital, el criteri i el compliment de la llei queden en mans de l’empresa propietària, conscient –per experiència– que, si no la compleix, no hi haurà cap mena de conseqüència ni tampoc serà «castigada» per l’administració amb la pèrdua d’aquests ajuts i subvencions públiques. Ens preguntem quants avisos oficials han fet arribar les administracions als mitjans que incompleixen les condicions de les subvencions per aquest motiu.

MAIG/JUNY 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament (5/5): TELEVISIÓ

La tele ja hi és (de fa dies)

Finalment, les tertúlies a la televisió. Guardem les bones notícies per al final: les tres tertúlies que hem recomptat de la televisió pública catalana es consoliden en la paritat, amb un 43% de dones opinadores de percentatge conjunt. Ni la davallada del Tot es mou fins a un trist 37% aconsegueix arrossegar-les fora de la paritat, gràcies a l’esplèndid 53% d’opinadores del Més324, i al 43% d’Els matins, que continua en trajectòria ascendent cap a la paritat plena.

Al quadre de tertúlies televisives ja només hi ha espais de televisions de titularitat pública, sigui TV3 o els dos de TVE i Betevé, que durant aquests dies no emetien per canvis de programació relacionats amb el confinament per la Covid-19. Ja fa alguns recomptes que van desaparèixer de la pantalla altres tertúlies que havíem seguit en televisions privades, com 8 al dia, de 8TV del Grup Godó, o L’Illa de Robinson, d’El Punt Avui TV.


Els resultats de la TV pública catalana demostren que la responsabilitat i la professionalitat dels equips periodístics, i la voluntat igualitària de l’empresa –pública, en aquest cas– són les condicions per aconseguir uns espais d’opinió no discriminatoris. Les tertúlies paritàries consoliden agendes de producció plenes de dones opinadores i expertes, que expressen i creen opinió, i que desafien excuses tradicionals* com ara: «no trobem expertes», «les dones a qui truquem no volen venir» o «els horaris no van bé a les que tenen fills». Si ho pot fer un programa nocturn com el Més324, fora dels horaris de prime time i amb una tertúlia de persones generalment expertes, no s’hi valen excuses per a cap altre espai: fora dels micros hi ha dones amb criteri, amb coneixements i opinió, i disposades a fer-se sentir. Només cal anar a buscar-les. I cal reconèixer que Televisió de Catalunya ho ha fet amb una progressió constant (exceptuant el resultat extraordinari del març de 2020, corresponent a la programació especial amb ocasió del 8M), com es veu en el quadre següent.


*Hi ha un bingo sobre les excuses que els mitjans solen posar per justificar la falta de dones als seus espais d’opinió. Quina us sembla més absurda? [clica aquí]

Sunday, June 14, 2020

El Món, diumenge 14 de juny de 2020


1 de 3



Opinió singular: Salvador Cot
Opinió: Montserrat Nebrera, Jaume Lansó

El nacional, diumenge 14 de juny de 2020


3 de 9 #noanembé #33,3% #noéssuficient #covid19_osld 






Editorial: José Antich
Opinió: Iu Forn
Opinió: Sergi Sol
Opinió: Bernat Dedéu
Opinió: Bea Talegón
Opinió: Jordi Barbeta
Opinió: Emilia Olivé
Opinió: Xabier Lapitz
Opinió: Míriem Díez




Via Lliure, RAC1, diumenge 14 de juny de 2020



1 de 3 #COVID19_OSLD


Tertúlia amb: Milagros Pérez Oliva, Carles Fernàndez, Anxo Lugilde

El Suplement, Catalunya Ràdio, diumenge 14 de juny de 2020



1 de 3 #EnMinoria #COVID19_OSLD


Tertúlia amb:
Marc Molins
Oriol March
Ana Pardo de Vera

El Periódico, diumenge 14 de juny de 2020



#3d'11 #27% #ElPeriódico #covid19_osld



Opinió: Andreu Claret, Luis Mauri, Xavier Sardà, Joan Tapia, Núria Iceta, Care Santos
Internacional: Rosa Massagué
Política: José A. Zarzalejos
Economia: Agustí Sala
iCult: Albert Espinosa, Ferran Monegal

La Vanguardia, diumenge 14 de juny de 2020



4 de 27 #misèria #necessitemunalupa #somlameitat 


La segona: Jordi Juan
Internacional: Lluís uría
Política: Enric Juliana
Opinió: Antoni Puigverd, Jordi Amat, JL Martín, Flavia Company, Glòria Serra, John Carlin, Daniel Fernández, Josep Lluís Miró, Pilar Rahola, Llucia Ramis
Societat: Antoni Trilla, Álex Rodríguez
Religió: Joan Planellas, Xavier Morlans
Viure: Lluís Benvenuty, Jordi Basté, Víctor-M. Amela
Cultura: Llàtzar Moix, Douglas Kennedy, Miquel Molina
Esports: Joan Josep Pallàs, Santiago Segurola
Economia: Pedro Nueno, Manel Pérez

Catalunya Plural, diumenge 14 de juny de 2020

  Avui, sense articles d’opinió

El Punt Avui, diumenge 14 de juny de 2020

#OnSónLesDones #3de13 #23%deDones #COVID19_OSLD

Punt de vista: Miquel Berga, Fer, Imma Merino, Xevi Xirgo, Carme Vinyoles Casas, Joan Rueda, Josep M. Solé i Sabaté i Jordi Soler.
Nacional: Xavier Miró, Joan Canadell.
Europa-Món: Raül Garcia i Aranzueque, Anna Balcells.
Cultura i Espectacles: Lluís Llort.

Nació Digital, diumenge 14 de juny de 2020

1 de 2 #anembé



Opinió: Eulàlia Reguant i Joan Ignasi Elena.

* Articles publicats de les 9:00 del 13 de juny a les 9:00 del 14 de juny.

Vilaweb diumenge 14 de juny de 2020


0 de 4 #hifaltendones


Mail Obert:  Andreu Barnils
Cartes Creuades: Martxelo Otamendi, Vicent Partal
Diari d’un judici políticos: Josep Casulleras Nualart
*Articles publicats entre les 6h del dia 13 i les 6h del dia 14 de juny de 2020

Diari Ara, diumenge 14 de juny de 2020


4 de 14 #hifaltendones


Les claus del dia: Àlex Gutiérrez, Vicenç Villatoro, Josep Ramoneda, Esther Vera
Actualit: David Miró
Debat: Jordi Muñoz, M. Àngels Cabasés Piqué, Albert Pla Nualart, Kenneth Rogoff, Ignasi Aragay, Maria Rodríguez Mariné
Passi-ho bé: Josep Maria Casasús, Mònica Planas
A la contra: Toni Soler

Saturday, June 13, 2020

El nacional, dissabte 13 de juny de 2020


1 de 4 #noanembé #tònicageneral #cansinos 




Editorial: José Antich
Opinió: Iu Forn
Opinió: Gemma Marfany
Opinió: Joan J. Queralt





El Món, dissabte 13 de juny de 2020


1 de 3




Opinió singular: Gemma Aguilera
Opinió: Albano-Dante Fachín, Eduard Voltas

El Periódico, dissabte 13 de juny de 2020


#2de12 #17% #ElPeriódico #covid19_osld



Opinió: Joan Ollé, Alba Alfageme, Jenn Díaz, Antón Costas, Juanjo Millás, Ildefonso Hernández, Guillem López Casasnovas
Política: Xavier Arbós
Esports: Antonio Bigatá
iCult: Jordi Puntí, Mikel Lejarza
Contra: Josep Cuní

Via Lliure, RAC1, dissabte 13 de juny de 2020



2 de 4 #HiSom #AixíSí


Tertúlia amb: Joan Queralt, Sara Gonzalez, Iva Anguera, Arturo Puente

El Suplement, Catalunya Ràdio, dissabte 13 de juny de 2020



3 de 6 #ParitatTècnica


Tertúlia amb: Núria Orriols, Eduard Voltas, Estefanía Molina

Tertúlia esportiva amb: Jordi Puntí, Sònia Gelmà, Ricard Torquemada

La Vanguardia, dissabte 13 de juny de 2020



6 de 20 #sensenovetats #niunterç #somlameitat #esperantcanvis



La segona: Jordi Juan
Política: Toni Batllori, Fernando Ónega
Opinió: Jordi Basté, Manuel Cruz, JL Martín, Remei Margarit, Jordi Évole, Juan José López Burniol, Lorenzo Bernaldo Quirós, Núria Escur, Sandra Barneda
Societat: Susana Quadrado
Viure: Arturo San Agustín, Mariángel Alcázar, Sergi Pàmies
Cultura: Màrius Serra, Llucia Ramis
Esports: David Carabén
La Recontra: Màrius Carol