Recompte juliol 2021 #5anysOSLD

La igualtat encara no s’escriu. Al juliol ni dona ni cargol

Del total de 2.930 articles d’opinió publicats en diaris (en paper i digitals) i d’intervencions en tertúlies (televisives i radiofòniques) d’actualitat durant el mes de juliol de 2021, només el 31% van ser escrits o expressats per dones, mentre que el 69% ho van ser per homes. La discriminació de l’opinió per raó de sexe encara és present als mitjans catalans, i ho és molt més als mitjans privats que als mitjans públics, que ja s’han instal·lat, pràcticament, en la paritat.

Però en tots aquests mitjans, i tant als públics com als privats, s’hi practiquen diàriament altres formes de discriminació. De totes les persones que van opinar als mitjans recomptats per #OnSónLesDones durant el mes de juliol, només cinc són de persones racialitzades, és a dir, no “blanques” ni gitanes, segons els criteris que expliquem més endavant. En aquest cas els mitjans públics són molt lluny de donar exemple.

Pel que fa a la discriminació de l’opinió de les dones, no es dona en la mateixa proporció a tots els mitjans, ni tan sols en tots els grups de mitjans. Els mitjans escrits –siguin diaris en paper o digitals– són els que més discriminen les opinions de les dones: només un 28% dels articles d’opinió dels principals diaris en paper i un 25% dels publicats als digitals més llegits eren firmats per dones.

La situació a les ràdios és força diferent: a les principals tertúlies d’actualitat el 43% de les opinadores han estat dones: una proporció que tècnicament es considera dins de la paritat. A les tertúlies televisives recomptades durant aquest mes de juliol, la paritat ha estat un fet incontestable: el 52% de les opinadores són dones.

Aquest passat mes de juliol els resultats del recompte han estat similars als que ja havíem observat en recomptes anteriors, si bé amb algunes novetats:

–Pel que fa als diaris en paper, es manté en conjunt la tònica misògina a què ens tenen acostumades (28% d’opinadores del total), si bé un dels diaris ens sorprèn: El Punt Avui arriba, amb un 40% d’opinadores, a la paritat tècnica. Pel que fa a la resta, l’Ara (amb un 30% d’articulistes dones) i El Periódico (amb un 29%) continuen per sota del terç d’opinadores. I La Vanguardia, amb un 17% d’articulistes dones, fa un dels percentatges més baixos dels últims cinc anys. 

–Pel que fa als diaris digitals, no hi ha sorpresa: aquest juliol la proporció d’opinadores en conjunt continua sent la més tràgica de tots els grups de mitjans, amb un 25% del total. També tots queden per sota el terç d’opinadores: el que en té la proporció més gran és El Món, amb un 30%, i el que en té la més petita és El Nacional, amb un 20%. 

–A les tertúlies radiofòniques hi trobem un altre fet sorprenent: el programa de la SER Aquí, amb Josep Cuní, amb un 51% de tertulianes, passa inesperadament a ser paritari. També al conjunt de tertúlies de RAC1 puja la proporció de tertulianes fins a un 38% del total. La combinació de SER i RAC1 fa que per primer cop en els recomptes d’#OnSónLesDones les ràdios privades superin la pública, Catalunya Ràdio, en paritat. I és que les tertúlies de l’emissora pública, aquest juliol, només han tingut un 39% d’opinadores. 

–A la televisió, on totes les tertúlies d’actualitat s’emeten a la pública –el juliol no hi havia cap tertúlia d’actualitat a la privada– la proporció de dones opinadores ha estat del 51%. El programa Tot es mou també ens sorprèn amb una dada inèdita: el 56% dels participants a les seves tertúlies van ser dones. 

A grans trets, les dades d’aquest recompte –com les dels anteriors– ens mostren un panorama marcat per la titularitat dels mitjans. Els mitjans públics, obligats per la llei a ser igualitaris, són clarament paritaris (en el cas de TV3) o tendeixen a la paritat, amb uns pocs punts per sota o per damunt del 40% d’opinadores, com en el cas de Catalunya Ràdio. Els mitjans privats també estan obligats a ser paritaris en el cas de rebre subvencions o ajuts de l’administració, segons la llei catalana, però no compleixen aquesta obligació i no sembla que ningú ho controli. En el cas dels diaris, siguin en paper o digitals, l’incompliment és especialment sagnant (amb l’excepció, aquest juliol, d’El Punt Avui). En el cas dels programes radiofònics recomptats, l’incompliment és variable: aquest juliol el programa de la SER Aquí, amb Josep Cuní / Aquí, l’estiu ha estat insòlitament paritari, mentre que entre els programes de RAC1 n’hi ha hagut alguns de paritaris i altres que –com el més escoltat de Catalunya, El món a RAC1– es resisteixen tossudament a la paritat.

No podem saber –sense un recompte més dilatat en el temps– si aquests canvis detectats en alguns mitjans i programes radiofònics en el recompte de juliol tindran continuïtat. És a dir, si El Punt Avui, la SER o RAC1 han decidit ser més equitatius amb les opinions de les dones d’ara endavant i per sempre, o si el que hi ha passat aquest mes de juliol ha estat només un fenomen temporal, atribuïble a la bona voluntat d’uns equips determinats durant un temps limitat. Els felicitem, en qualsevol cas, i ens comprometem a fer un nou recompte durant la tardor, per tal de confirmar –o no– si la flor feia o no estiu.

La blanquitud no fa vacances

#OnSónLesDones no ha registrat cap opinador, home o dona, gitano. Tan sols s’ha recomptat una opinadora negra –Tània Adam, amb columna periòdica al diari Ara– i un de català d’ascendència del nord d’Àfrica o l’Orient Mitjà –Mohamed El Amrani–, un article a El Punt Avui. També al diari Ara hi trobem les dues persones asiàtiques que s’han recomptat, el japonès Ko Tazawa i l’asiàticoamericana Roxanne Khamsi.

Pel que fa a les persones llatinoamericanes, la blanquitud impera. Així, és difícil considerar a l’argentí Ernesto Ekaizer i el xilè Gonzalo Boye –col·laboradors habituals a diversos mitjans catalans– com a persones racialitzades. Les dones llatinoamericanes recomptades també són blanques: la cubana Yoani Sánchez (Ara), la nicaragüenca Gioconda Belli (Ara) i l’ambaixadora mexicana a Espanya, María Carmen Oñate Muñoz (La Vanguardia). L’única persona d’ascendència o origen llatinoamericà que podria considerar-se racialitzada és el catalanoxilè Manu Yáñez (Ara).


*Mitjans recomptats per a aquest informe
Aquest informe recull els resultats del recompte efectuat per #OnSónLesDones durant el mes de juliol als espais d’opinió de quatre diaris d’informació general (La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Diari Ara i El Punt Avui) i quatre diaris digitals (Vilaweb, El Nacional, Nació Digital i El Món). També s’han recomptat les persones convidades cada dia a les tertúlies dels programes d’actualitat El matí de Catalunya Ràdio, Catalunya migdia i El Suplement de Catalunya Ràdio; El món a RAC1, No ho sé i Via lliure, de RAC1; i Aquí, amb Josep Cuní, de SER Catalunya, que a partir del 15 de juliol va passar a anomenar-se Aquí, l’estiu, i va canviar com a mínim de presentador. De TV3-Televisió de Catalunya s’han recomptat els programes Els matins, Tot es mou i Més 324, ja que en aquest període ni BTV ni TVE Catalunya van emetre cap tertúlia d’actualitat.

**Criteris de racialització
La raça és una construcció social destinada a establir jerarquies dins les societats humanes. El concepte va prendre especial rellevància durant el colonialisme europeu, en ser un dels pilars sobre els quals es justificà el domini imperial dels estats-nació, així com sobre aquelles persones que, dins el continent, van quedar excloses de l’ideal de ciutadania, com el poble gitano. Les jerarquies de raça segueixen generant desigualtats i discriminacions polítiques, econòmiques, socials i culturals. Precisament perquè la raça ha servit per justificar el domini colonial en funció dels interessos de cada estat-nació, aquest concepte estableix categoritzacions socials diferents a cada país europeu.

Conscients de la dependència del concepte de raça en funció del context, però a la vegada decidides a incorporar les demandes de les feministes catalanes antiracistes, #OnSónLesDones recompta el nombre d’opinadores i opinadors racialitzats presents als mitjans de comunicació catalans, amb la finalitat de denunciar, a més del sexisme imperant, la blanquitud que predomina als espais d’opinió.

Ens referim a les persones no blanques com a racialitzades perquè és el terme escollit per bona part del moviment antiracista català i espanyol. “A las personas blancas se las considera dentro del paradigma de normalidad, mientras que los que no somos blancos sí que estamos atravesados por un componente racial diferenciador”, explica la periodista Lucía Mbomio. Ja des del colonialisme, la blanquitud s’ha erigit com a una “no-raça”, un estat normatiu des del qual es defineixen les relacions socials. Algú podria argumentar que aquesta classificació és, per si mateixa, discriminatòria, però l’experiència en la militància feminista i antiracista indica que allò que no s’anomena no existeix a ulls de la societat: per denunciar el racisme necessitem dades que ens indiquin on n’hi ha i en quina magnitud.

Pel que fa als criteris d’inclusió, hem considerat recomptar persones que pertanyen als grups amb activistes que s’han identificat, a Catalunya i Espanya, com a persones racialitzades: el poble gitano, les persones negres (afrodescendents), les persones del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà i les persones asiàtiques. En el cas de les persones llatinoamericanes, a causa de la colonització espanyola, els criteris de racialització estan definits pel que es coneix com a pigmentocràcia. Segons l’historiador i antropòleg mexicà Federico Navarrete, es tracta d’una paraula utilitzada per descriure la discriminació pels tons de pell existent a l’Amèrica Llatina, i que és hereva de la colonització espanyola, que jerarquitzava les societats segons la raça i els tons de pell. Així doncs, persones sud-americanes percebudes com a blanques no s’inclouran com a persones racialitzades.

 

Podeu descarregar l'informe en PDF aquí